Homenatge a Margarida Borràs en el Dia Internacional contra la LGTBfòbia


La Universitat Popular de València es suma al Dia Internacional contra la LGTBfòbia i a les activitats organitzades per la Regidoria d’Igualtat i Politiques Inclusives! 🏳‍🌈 Et convidem a visibilitzar que som una ciutat que defensa els drets i llibertats i rebutja qualsevol discriminació o discurs d’intolerància. Enguany amb la reivindicació de la memòria LGTBI. Vos esperem! 👋🏼

I per a retre homenatge a les persones que han sigut víctimes de l’odi i l’exclusió social per la reivindicació de la seua identitat de gènere, ens sumem amb un poema de Julio Mate, responsable de #UPBenimaclet dedicat a Margarida Borràs, primera dona ajusticiada a València de la qual es coneix testimoni documental, per ser transexual. Margarida Borràs, filla de notari, va ser penjada en la plaça del Mercat de València al juliol de 1460, després d’haver sigut torturada, perquè havia sigut vista comportant-se i vestida de dona, malgrat haver nascut amb sexe masculí i haver sigut batejada Miquel.

MARGARIDA

Cau la nit i un gat,
negre com el carbó
creua la foscor del carreró
i es deté alçant el cap
al costat d’unes escales velles
i gastades de segles.

Els seus ulls ensopeguen
allà a dalt amb un pardal,
eixe que diuen de S. Joan,
notari dels dies alegres
i de les bogeries d’aquesta ciutat
sempre a la recerca de perduts ideals.

Escolta les seues històries
una cotorra de plomatge brillant,
ella domina un mercat
ple de cròniques anònimes,
històries de gents que vénen i van,
gent de totes les edats.

Davant d’ells, incrustat en les pedres de la Llotja, hi ha un vell drac
que els escolta sense poder parlar
perquè li van travessar la boca
amb una pedra per a fer-lo callar
aquells que creuen tindre el poder i l’autoritat.

I en el silenci d’una ciutat que somnia
un matí diferent que no arriba,
va despertant el pardal,
disposat a explicar-li al drac,
a la cotorra i també al gat,
històries perdudes que ell sap trobar.

Desperteu amics,
aquesta lluna tant lluenta, els estels
que il·luminen el cel aquesta nit
han despertat en mi
una història que ocorregué
ja fa molt temps.

Corria el S. XV i feia molta calor,
el poble estava desficiós
i els que manaven i vetlen per la moral
poguera ser que estigueren preocupats,
i clar, algú hauria de pagar
aquesta preocupació.

I el poble sempre submís
enfront de l’autoritat
va acudir obedient, aplaudint
un espectacle gratuït
en el qual la vida i la mort es donen la mà.

Però també vaig veure com baixaren
i van cobrir el seu cos nu,
com la van ficar en la caixa amb delicadesa, cobrint-la amb la Geperudeta
que li acompanyà en aquest últim viatge
de què no torna ningú.

I este, amics, és el final,
una tomba sense nom,
una història que no hem d’oblidar,
un temps ple de por
pel qual aquests valencians
antics van caminar.

I ara que la lluna comença a amagar-se
camí d’altres terres
i els estels s’apaguen
portant-se la foscor darrere,
haurem de callar nosaltres
i deixar que un nou dia comence.

En fer-se de dia calla el pardal,
vigila la cotorra des del seu pedestal
i es manté mut el drac.
Travessa el carrer el gat
amagant-se en els baixos del mercat
mentre renaix la vida en la ciutat.

Julio Mate