La #UPAiora recita a Carmelina Sánchez Cutillas en la Plaça del Llibre


[POESÍA] Las participantes del Taller de poesía de la Universidad Popular de València han recitado poemas de #CarmelinaSánchezCutillas en  la #PlaçaDelLlibre, instalada estos días en la Plaza del Ayuntamiento de València.

El taller se realiza dos veces al mes en colaboración con el Gabinete de Normalización Lingüística del Ayuntamiento de  València y en él participan este año los centros de #UPSantMarcellí, #UPCastellar y #UPOrriols que están trabajando los poemas de V. A. Estellés y los centros #UPRovella y #UPAiora están trabajando la obra de #CarmelinaSánchezCutillas, una autora que además ha sido reconocida este año por la Academia Valenciana de la Lengua como #Escritora del año y sobre la cual acogeremos una exposición en diferentes centros UP .

Al acto, Vicent Camps, del gabinete de Normalización municipal, ha hecho una breve introducción sobre la vida y obra de la autora recitada.

Uno de los poemas recitados hoy ha sido “Res no em salva”:

RES NO EM SALVA
Em venç l’home…, la casa…, l’home…,
i sempre estic aclaparada per les petites coses quotidianes.

No sé si el temps camina o es detura al costat meu,
i jo voldria fer-ho rossolar costera avall dels dies,
costera avall de mi, sense tocar-me.

Ai, però ara els fills també em vencen,
com si una nit, de sobte, se m’haguessen fet gegants dins les entranyes.

I si escampe avui tantes paraules,
per l’escombrim polsós del meu silenci,
És perquè tot açò m’espatla,
i la vida i la mort. I res no em salva.

Además, para conocer la obra de prosa poética de Sánchez Cutillas, Lola Camps ha leído un fragmento  de “Materia de Bretanya”:

“Allí vivien les Comandantes: una mare i dues filles fadrines i velles. Una es deia Pepita i tindria prop de cinquanta anys, i era la que agranava i feia el dinar i tot, com si guardàs dels treballs la xicoteta que li deien Isabelita i potser tingués quaranta anys.

Però per a elles era la xicoteta, i pensaven encara que qualsevol dia en veure-la un senyor d’aquells que viatjaven en el tren el deixaria ben aviat i pujaria la costereta pedregosa per tal d’anar-hi a demanar-la, perquè Isabella tenia encara la pell molt fina i molt blanca, i els ulls eren grisos, i la boca que semblava com si sempre cridàs algú però sense cridar-lo, era de la mateixa color que les cireres del cirerer gran.”