La primera Universitat Popular de València va nàixer en 1903
El 8 de febrer de 1903 es va celebrar al carrer dels Llibrers la primera conferència i el primer curs de la Universitat Popular de València. Va ser al Centre de Fusió Republicana, un edifici ara desaparegut, entre el palau del Marqués de Dos Aigües i la plaça del Patriarca, en una sala circular en què, habitualment, el so predominant era el de les fitxes de dòmino colpejant sobre les taules de marbre blanc. Les cròniques del periòdic El Pueblo conten que varen assistir més de 2.000 persones, moltes d'elles dempeus i, fins i tot, al carrer, en una ciutat amb més d'un 72% d'analfabetisme, i no més de 1.400 estudiants a la Universitat de València, a l'Estudi General.
La premsa de tot el país es va fer ressò de la inauguració del curs 1902-1903 de la Universitat Popular de València; el primer curs d'un projecte impulsat per Vicent Blasco Ibáñez, amb èxits i períodes de silenci, però que ja ha complit més de 120 anys.
La conferència inaugural fou a càrrec del polític i jurista Gumersindo de Azcárate, catedràtic de la Universitat Central, diputat republicà per Lleó i, entre altres càrrecs, president de la Institución Libre de Enseñanza, de la Institución para la Enseñanza de la Mujer, del Instituto de Reformas Sociales i del Ateneo Madrileño, a més d'acadèmic en la Real Academia de la Historia. Azcárate va treballar amb convicció i avantçant-se al seu temps pels drets i el benestar de la gent treballadora; de fet, va ser l'impulsor de la coneguda com Llei Azcárate de Repressió de la Usura el 1908.
La seua defensa de la llibertat de càtedra davant del dogmatisme li va costar l'expulsió de la Universidad Central de Madrid junt amb Francisco Giner de los Ríos, Nicolás Salmerón, Emilio Castelar i altres catedràtics. I amb tot, sempre va creure en la regeneració del país des de les bases i amb la cultura i l'educació com a eix fonamental de progrés. Segons les cròniques, una extensa i il·lustre comitiva va rebre el ponent Azcárate a l'estació de ferrocarril de València i dos guàrdies municipals de cavalleria de la ciutat van acudir a l'acte inaugural en previsió d'altercats que mai ocorregueren. De fet, la premsa va assenyalar, fins i tot, que “dijérase que era un público germano o sajón”. Igualment, la premsa conservadora es feia ressò a la seua manera i el periòdic clerical La Voz de Valencia criticava que “lo único religioso que hay en el local de las conferencias es el silencio”.
Azcárate, junt amb molts dels ponents que en el curs 1902-1903, i també després, impartiren conferències a la Universitat Popular de València, eren figures d'especial renom a l'època, que col·laboraren desinteressadament al rebre la invitació de Blasco i, a hores d'ara, cobren enorme significació pels valors que encarnaven i que defensaren en un context hostil intel·lectualment i políticament i limitat de recursos.
La Universitat Popular de València impulsada per Blasco recull un llegat, que es fonamenta en la voluntat d'estendre la cultura a totes les classes socials -especialment pensant en treballadors i treballadores, que difícilment podien arribar a les aules de la Universitat de València-, en el foment d'una capacitat crítica, en una democràcia participativa amb una ciutadania informada i conscient, activa políticament; en el laïcisme i la llibertat com a valor present a l'ensenyament i a la ciència, i en la divulgació del coneixement científic, del que tants mestres il·lustres va gaudir l'alumnat de la Universitat Popular. “Un terreno nuevo, donde todos puedan entrar, donde se presente la enseñanza con ropajes de fiesta y se sirva la ciencia como una diversión. La Universidad Popular será todas las noches algo así como un teatro libre y gratuito de la enseñanza”, escrivia Blasco Ibáñez a El Pueblo en gener de 1903. Una Universitat Popular interclassista, diu Blasco, perquè “en España no solo hay que ilustrar al obrero. La chaqueta y aún el chaquet ocultan, por lo general, un ignorante igual o mayor que el que viste blusa. El industrial y el comerciante […] no leen, y sólo de oídas llegan a enterarse, como de un eco remoto, de los progresos que realiza el pensamiento humano”.
La conferència impartida per Azcárate era la primera de 24 conferències a càrrec de figures d'igual renom a l'àmbit acadèmic, la major part provinents de l'extensió universitària, com Luis Simarro, Adolfo Gil y Morte, Luis Morote, César Santomá, Vicente Peset Cervera, Juan Bartual, Jesús Bartrina, Ramón Gómez Ferrer,...
Totes estes conferències es van reunir en una edició que sota el títol de Conferències de la Universitat Popular de València. Curs 1902-1903, es va publicar en acabar aquell curs i la Universitat Popular del Ajuntament de València ha recuperat en esta edició digitalitzada.
La primera Universitat Popular a la premsa de 1903
L'assistència de dones, un dels objectius del projecte, fou recollida pels diaris. Cent cinquanta dones s'inscrigueren en el primer curs de la UP, tot i que no va estar exempt de crítiques a la premsa local. El conservador La Voz de Valencia explicava que “hay el peligro de que la cocina, y la calceta, y los apaños y otros menesteres paguen el pato científico”.
Portada del periòdic El Pueblo amb la crònica de la inauguració de la Universitat Popular de València
Les cròniques d'alabança foren també assenyalades, i no sols a València. Per al periòdic liberal El Noticiero, la Universitat Popular “era de absoluta necesidad” i ressaltava la bondat social de l'extensió del coneixement científic. Al periòdic Las Provincias explicaven que “no se ha fijado bastante la atención en lo que contribuye al cambio operado en la clase popular de Valencia la propaganda que pudiéramos llamar literaria” i “a la extensión de esta cultura peligrosa entre la clase trabajadora, responde la iniciada Universidad Popular”, però prenia nota i continuava: “su ejemplo debiera servir de acicate a los partidarios del orden, a las clases conservadoras para sostener con iguales armas una lucha en que toda indecisión es peligrosa y todo apocamiento suicida”.
El Mercantil Valenciano explicava que el projecte blasquista “contribuirá, sin duda alguna, a acrecentar el interés de la Extensión Universitaria”. Este diari va considerar altament positiu que en Centre de Fusió Republicana, on es celebraren les primeres conferències, “se reunieran, cobijados por la bandera de la ciencia, hombres que están distanciados en la vida por la diversidad de sus ideas políticas o sociales”.
La premsa anarquista, com el setmanari Juventud, recorda que foren els anarquistes els primers en propagar les universitats populars i fundar-les a Brussel·les, Gènova, Buenos Aires, ... i diuen que “estamos seguros no hay ni un anarquista que no se haya inscrito: es lo único que podemos hacer” El Pueblo, veu republicana i blasquista, va assenyalar la inauguració de la Universitat Popular com “un acontecimiento memorable y solemne de los que hacen época”.
Una llarga i il·lustre història
Més de cent anys després, l'Ajuntament de València ha volgut fer valdre els plantejaments fundacionals d'este projecte.
El llarg recorregut de la Universitat Popular de València, una de les primeres de l'Estat espanyol, ha comptat amb il·lustres ponents com Unamuno, Max Aub, Roberto Araujo, Jorge Nicolai, Fernando Ramón Ferrando, José María Ots Capdequí, Carles Salvador, Nicolau Primitiu, Enric Valor, Francesc Almela i Vives, Juan Renau, …
En la seua trajectòria ha enregistrat períodes d'una activitat digna d'atresorar en la nostra memòria col·lectiva i fer valdre com una fita gran de la història de la nostra ciutat i etapes de silenci com la dictadura franquista.
No és objecte d'este text aprofundir en la història de la Universitat Popular de València amb detall. Només situar el llibre de conferències inaugurals que la Universitat Popular recupera i posa a disposició de la ciutadania en el seu context. Des de la seua inauguració a 1903 i fins al curs 1931-32, l'activitat de la Universitat Popular va ser intermitent, amb períodes de gran activitat i altres de descens de la freqüència de conferències, però es mantenia viva. A partir del curs 1931-32 va ser la FUE (Federación Universitaria Escolar) qui va organitzar la Universitat Popular de València, canviant, no tant el seu enfocament general, com a qui anava dirigida, ara estrictament al proletariat i amb classes impartides pels estudiants universitaris. Este va ser un període d'efervescència que caldrà recuperar i fer valdre. Fins i tot amb totes les dificultats sobrevingudes a la guerra, l'activitat de la UP es va mantenir com se'n va poder. Però amb la fi de la guerra va seguir una llarga etapa de silenci absolut fins al 1984, en què l'Ajuntament de València va aprovar un projecte d'Escoles Populars, que des del seu inici es va conéixer com Universidad Popular de Valencia. Les universitats populars, que havien sigut fomentades en la resta d'Europa durant el primer quart del segle XX per les noves escoles pedagògiques i, en particular, pel moviment krausista, van ressorgir amb força en 1945, després del final de la Segona Guerra Mundial, amb especial intensitat a Alemanya, Àustria, Itàlia, etc. En l'Espanya de 1979, després de les primeres eleccions municipals de la democràcia i la tornada de l'exili i l'emigració, es funda la Universitat Popular de Sant Sebastià dels Reis (Madrid), primera d'un procés de fundacions que desembocarà en la creació en 1981 de la Federació Espanyola d'Universitats Populars -FEUP-.
La ciutat de València, que havia sigut pionera en la creació d'universitats populars, no podia faltar en este procés. Amb la denominació d'Escoles Populars, amb les quals se salvaven certes reticències que comportava el concepte d'universitat popular, la iniciativa dels llavors regidors d'Educació, primer Fernando Millán i després Francisco Martí, es va materialitzar en un primer curs de formació de formadors al març de 1984 i, uns mesos després, en les primeres activitats lectives per a persones adultes a les Escoles Populars de barri que formaven la Universitat Popular de València. Des de 1984 fins ara, amb les seues llums i les seues ombres, la història de la Universitat Popular ha estat lligada a la dels barris on es troba implantada, s'ha inserit en els ritmes vitals de cadascun d'ells, conciliant la seua naturalesa de recurs social municipal amb el seu paper de referència per a la sociabilitat, com un espai de comunicació i relació del que la ciutadania s'ha apropiat, integrant-lo en el mateix teixit veïnal. Qualssevol siguen les formes i els temps, necessàriament la Universitat Popular seguix mantenint com a divisa aquells principis i valors ètics que van impulsar els seus fundadors: l'alliberament pel coneixement, la igualtat en l'accés als béns culturals i educatius i la solidaritat amb les persones que, especialment en el propi entorn, han patit l'exclusió o l'infortuni.
En 2016 l'Ajuntament de València va aprofitar les noves tecnologies per a digitalitzar l'edició original d'aquelles conferències fundacionals del curs 1902-1903 de la Universitat Popular de València, de la que només queden uns pocs exemplars, amb l'objecte de conservar-la convenientment, en condicions que li auguren una llarga vida. Això permetrà compartir-la amb futures generacions, amb qui s'estime este projecte o qui tinga curiositat, i donar-li així també la difusió que mereix esta Universitat Popular de València, hereva d'unes idees que han sobreviscut al pas del temps i d'unes persones que han sabut valorar-les i lluitar per la cultura, la llibertat i l'educació en benefici de totes i tots.
Conferències de segle a segle
Facsímil Confèrencies
La UP en la prensa de 1903
La inauguració de la Universitat Popular de València en la premsa de 1903